A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el cooperativisme i la qüestió cultural han tingut una relació fructífera ja des del naixement de les primeres associacions obreres, a mitjan segle XIX, quan els i les treballadores cercaren la pròpia emancipació cultural des del suport mutu i el vincle social. Aquell anhel desplegà tota una producció artística i cultural feta de forma col·lectiva, a partir de projectes estètics, musicals, teatrals, artístics o educatius, forjats al redós d’ateneus obrers, escoles racionalistes i cooperatives de consum. El 1925, naixia a Barcelona l’Agrupació Cultural Cooperatista, una associació de grups culturals obrers i cooperativistes que practicaven el teatre popular, dinamitzaven seccions musicals i corals, impulsaven l’aprenentatge de llengües, l’educació física, l’escola moderna o l’excursionisme com a diferents expressions de la cultura cooperativa.

Més tard, als anys seixanta i setanta del segle XX, quan moltes de les velles cooperatives obreres es convertien significativament en nous equipaments culturals (sales de ball, teatres i biblioteques), la resistència antifranquista de part de la societat catalana desembocà en un nou cooperativisme cultural. Al calor de la renovació pedagògica o la defensa de la llengua, així com més tard a partir de les iniciatives rupturistes associades a la contracultura i als nous formats, nasqueren una plèiade de noves iniciatives culturals cooperatives, com llibreries, grups teatrals, cineclubs, companyies de dansa o projectes de vídeo comunitari.

Avui, a la Barcelona del segle XXI, trobem de nou pràctiques cooperatives, associatives i comunitàries de la cultura, que connecten – de forma estable o esporàdica- un ecosistema format per expressions de la cultura independent barcelonina, per un estol de petites associacions i cooperatives culturals, i per equipaments culturals de gestió comunitària, com l’Harmonia de Sant Andreu, l’Ateneu Popular de Nou Barris, Can Batlló i La Lleialtat Santsenca a Sants o la Casa Orlandai a Sarrià. Sovint fora dels focus mediàtics i de les polítiques culturals, de forma fèrtil i fràgil a la vegada, en aquests ecosistemes de cultura cooperativa i comunitària s’experimenta i es posa en pràctica altres formes de fer i viure la cultura, al marge dels grans aparadors i dels relats hegemònics de la ciutat.

Cap a una altra economia de l’art i la cultura

Teixit actiu i divers, els comuns culturals són un dels motors subterranis que manté la ciutat en moviment i compten amb artistes i creadors, escenaris, mitjans de comunicació, festivals i espais d’assaig, amb altes dosis de creativitat i també, tanmateix, d’inestabilitat. La seva concepció de la cultura va més enllà del bé de consum, doncs més aviat es cerca un accés a la cultura sense impediments a espais, espectacles o creacions, sense necessitat d’una relació productor-client. Quines són, per tant, les altres economies que subjauen en la cultura cooperativa i comunitària?

La gestió comunitària d’equipaments, les associacions i cooperatives culturals i l’escena independent són tres actors que interactuen des de fa temps a la ciutat. Avui, necessitades d’un treball interdependent i d’horitzons conjunts que les facin avançar, molts d’aquests projectes cerquen en l’Economia Social i Solidària les eines per assolir perspectiva i estabilitat, apuntant cap un nou espai socioeconòmic de la cultura. Que entengui l’art com una construcció col·lectiva al servei de l’experiència de tota la comunitat. Que garanteixi la independència i autonomia de la gestió cultural, pel que fa les decisions i accions artístiques. Que s’impliqui amb el territori i promogui la transformació social amb els actors locals. Que fomenti la diversitat cultural, aportada per la multiplicitat d’identitats, formes, públics, creacions, activitats i disciplines artístiques. Que s’assenti en una economia plural, amb diversitat de recursos, utilitzant un ventall de mercat (tiquets d’espectacles, serveis i prestacions diverses), de redistribució (finançament públic) i de reciprocitat (cooperació, mutualització, recursos i sabers compartits, activisme).

L’articulació i intercooperació de l’altra economia de l’art i la cultura permet pensar projectes culturals d’àmbit de ciutat, no entesos només com béns o actes de consum sinó amb voluntat de sentir-se part d’una altra forma d’entendre i viure la cultura -i també la ciutat. Avui, s’intueix la possibilitat que xarxes, projectes, festivals, locals i companyies, de durada efímera i sempre al límit, puguin formar part d’un ecosistema cultural que – mitjançant les eines i valors de l’economia social i solidària- connecti l’activitat de les pràctiques cooperatives, associatives i comunitàries de la cultura, i posi en el centre de la ciutat la democratització material de la cultura i un nou model cultural de caràcter públic-cooperatiu-comunitari.